"Un és el que estima, no el que l'estimen"

Fa uns mesos vaig veure una pel·lícula que, fora d’algunes possibles interpretacions psicològiques dels personatges, no tenia gaire més interès que la bona interpretació de l’actor principal; una pel·lícula d’entreteniment, d’aquelles per passar l’estona i “desconnectar”. Cap al final de la història, però, i en una de les escenes potser més superficials, de sobte el protagonista va dir una frase preciosa que em va quedar gravada i que, a més, crec que és de les més profundes que he sentit mai. Va dir: “Un és allò que estima, no el que l’estimen”.

Va ser la seva resposta a un comentari del seu germà bessó que, sincerant-se i recordant els temps d’institut, li va confessar que un dia l’observava des de la finestra de la classe mentre ell parlava a fora amb la noia que li agradava i que quan el va veure marxar, la noia va començar a riure-se’n amb la seva colla. “No m’importa. Jo era feliç”, va respondre ell. “Jo puc estimar a qui vulgui. Aquest amor és meu. Jo sóc l’amo... Un és allò que estima, no el que l’estimen”.

No sé si el diàleg anava exactament així, però te’n pots fer una idea. No et sembla meravellós? Normalment les persones enamorades que no són correspostes pateixen i es senten desgraciades perquè el seu amor no és recíproc, però aquest personatge va donar en el clau! Qui sap si els guionistes eren conscients o no del gran significat d’aquesta frase, però veritablement engloba fins i tot més del que ja implicava simplement en un context com aquell.

Estem tan poc acostumats a estimar sense esperar res a canvi que quan l’objecte de la nostra estimació no ens correspon d’alguna manera ens sentim ferits, i més encara si, a sobre, es mofa de nosaltres o fins i tot ens perjudica o ens fa mal. Però la veritable essència de l’amor és precisament aquesta: estimar perquè sí, sense jutjar, sense esperar res...

Fa temps em vaig adonar que les meves relacions funcionaven bé mentre jo estava bé, és a dir, mentre jo hi posava amor, i en el moment en que el retirava, pel motiu que fos, les coses es torçaven. “L’amor és meu”, diu el protagonista. Jo també ho crec. Res et fa sentir més feliç que estimar, i quan estimes ets capaç de perdonar, de passar per alt un munt de coses, de donar, de respectar, de no exigir... I som nosaltres qui posem el nostre amor allà in volem, sigui una persona, un animal, una planta, un projecte, una feina... Podem ser feliços mentre estimem, per malament que puguin anar les coses, però quan decidim retirar el nostre amor, de sobte tot s’enfonsa i perd sentit. No és el que els altres ens donen o fan per nosaltres, no és el que ens estimen el que ens fa feliços, sinó el que nosaltres els estimem!

Et posaré un exemple que, tot i que potser no és el més adient, servirà perquè et posis en situació i te’n facis una idea: Imagina el cas típic i tòpic de l’admirador o l’admiradora secrets, o fins i tot dels amors platònics. Es pot estar enamorat perdudament d’una persona i ser feliç simplement veient-la passar pel carrer, estant al seu darrere a la cua del súper o veient-la despatxar en una botiga, però en canvi ella ni se n’adona ni li afecta per res que algú l’estimi sense ni tan sols dir-li (per molt que aquest “amor” vagi entre cometes). L’amor fa feliç a qui el sent! No t’ha passat alguna vegada saber que algú t’estima molt i tu, en canvi, no sents res per ell/a? Quan som l’objecte d’amor d’algú a qui nosaltres no estimem, fins i tot podem sentir-nos molestos pel que fa per nosaltres o merament per la seva presència! I és que això només és la conseqüència de la nostra incapacitat d’estimar perquè sí, com deia abans.

Triem les persones a les que decidim estimar per la seva forma de ser, perquè ens agraden, perquè han fet molt per nosaltres, perquè hi podem comptar, perquè ens escolten, perquè ens fan costat, i un seguit d’etcèteres. Però sempre hi ha una raó per estimar-les. I si provéssim d’estimar sense motiu, simplement perquè això ens fa sentir feliços? Per què no estimar perquè sí? Ja sé que sona una mica estrany, però no creus que val la pena intentar-ho?

Fixa’t en que normalment no sents amor per la gent que no coneixes ni per aquella que coneixes prou per haver decidit que no t’agrada i no té res que mereixi que l’estimis... Però recorda que l’amor és teu i pots posar-lo on tu decideixis sense que sigui necessari que l’altre faci res al respecte. Pots estimar la senyora que passeja el gosset, el veí que ni tan sols et saluda, el policia que t’acaba de posar una multa ( ui, aquest sí que costa! ;)). Al cap i a la fi és una decisió teva que no té res a veure amb ells ni amb com són ni amb el que fan. Si ets capaç de sentir amor fins i tot per ells, no creus que et resultarà encara més fàcil estimar aquells que tens més a la vora? I si no, tant fa. Seràs tu la persona més beneficiada, perquè el teu amor t’omplirà a tu sense que ni tan sols calgui que els el manifestis!

Sé que tot això sona molt bonic però que potser diràs “Sí, clar, i què passa quan et fan mal? Com has de continuar estimant a qui no t’estima i et deixa per un/a altre/a? Etc., etc.” Tens raó, costa de pensar-hi, però en el fons és així. El problema és que entenem l’amor de forma equivocada... Per començar, moltes vegades som nosaltres els qui no ens estimem i permetem que els altres ens facin mal; o tenim tanta por d’estar sols o soles que preferim patir al costat d’algú que ens diu que ens estima però que sabem que no és veritat; o no tenim la capacitat de perdonar perquè tampoc tenim la capacitat de no jutjar... No és fàcil, però només podem estimar de veritat estant per damunt dels judicis, de voler canviar els altres, d’esperar que la gent sigui com nosaltres volem, de pretendre que els altres actuïn com potser ho faríem nosaltres... Però aquest és l’únic camí; no n’hi ha d’altre.

En l’escala de les emocions, l’amor és la que té la freqüència vibratòria més elevada. Si ets el que estimes, el fet d’estimar et transforma de dalt a baix... Tu ets l’amor! Saps? Avui, mentre veia sortir el sol m’ha vingut de sobte un pensament relacionat amb tot això que m’ha donat una visió diferent d’allò que estimem o no estimem. En realitat, quan estimem una persona, un animal o una cosa, no són ells els que estimem sinó el que representen. A veure si m’explico: si estimem algú perquè és amable, generós, dolç, simpàtic, etc., el que estimem són aquests trets i no la persona! Segurament buscarem sempre aquells trets que ens agraden en les persones amb les que ens relacionem, i si els tenen podrem dir d’alguna manera que són “dignes” del nostre amor. D’altra banda, quan considerem que no estimem algú perquè no ens agrada com és són els trets que considerem “dolents” el que en realitat rebutgem. En ambdós casos, les persones només representen allò que qualifiquem de “bo” o de “dolent”, i òbviament això ho trobarem sempre en altra gent, fins i tot en nosaltres mateixos. Els altres són els qui ens ajuden a conèixer-nos, reflectint com un mirall totes les nostres parts, tant les que ens agraden com les que no. I el que estimem és aquella part de la moneda que considerem valuosa, oblidant que sempre està constituïda de dues cares i que tot plegat és el que conforma la unitat d’aquest món dualista.

Recorda les paraules d’un gran mestre: “Estima el teu enemic” o “Estima els altres com a tu mateix”... I és que en el fons tots som iguals! Jutgem i critiquem coses que potser nosaltres també hem fet o que, en les mateixes circumstàncies, també faríem! I no deixem de catalogar-ho tot: això m’agrada / això no m’agrada, això és bo / això és dolent, això és positiu / això és negatiu... i decidim estimar només el que ens agrada, el que és bo i el que és positiu. De nou deixem de banda l’altra cara de la moneda. Ho jutgem tot abans de decidir si estimem o no! Només podem estimar de veritat quan som conscients de que la nostra essència veritable està més enllà de la dualitat i que aquesta només és l’eina que ens serveix per aprendre i desenvolupar-nos en aquesta vida terrena.

Pots intentar fer la prova. Pensa en algú a qui no estimis i pregunta’t per què. Què representa? Estimaries algú altre que tingués els mateixos trets? Veritat que no? I a l’inrevés, pensa en algú a qui estimis i imagina una altra persona que fos de la mateixa manera... Veritat que et costaria ben poc estimar-la? Sé que no és un exercici fàcil i que la majoria de vegades són precisament les persones més properes aquelles amb les que tenim més dificultats, però també són elles els miralls que tenim més a la vora i que en tot moment ens estan posant al davant allò que no ens agrada de nosaltres mateixos.

L’amor és teu. Posa’l on tu vulguis i gaudeix-ne... sense esperar res a canvi.

11 comentaris:

  1. Molt bonic el teu article! M'ha agradat molt!

    ResponElimina
  2. Un article molt vertader i el que encara avui em crida l'atenció és que és molt poca la gent que pensa així i cerca la parella ideal per donar sentit a la seva vida!!!

    gràcies mil pels teus articles ajuden a molta gent que necessita escoltar percissmanet això!
    salutacions des de Mallorca
    Azahara H

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies per les vostres paraules! M'alegra molt saber que el que escric us resulta útil. Una abraçada.

    ResponElimina
  4. visca l'amor vers tota la naturalesa i els seus estats, ja que sense uns no podrien ser possibles els altres.

    gràcies dolors!

    ResponElimina
  5. Crec que els que som capaços d'estimar d'aquesta manera, de veure l'amor des d'aquesta vessant, som més afortunats del que ens pensem.

    Un article excel·lent

    ResponElimina
  6. Bona nit, Dolors
    Crec que un cop mes quan llegueixo els teus escrits en fas pensar i això m'agrada.
    Avui despres de lleguir-lo unes quantes vegades, veus que nomes amb el títol ja en tinc
    prou per adonar-me que vivim amb un mon on molt cops esperes que t'estimin i realment despres de pensar-hi una bona estona crec de vagades aplico la màxima "un es el que estima", no sempre es pot fer això, per que els nostres prejudicis no ens ajuden. Però crec que escrits com els teus fan que molts ens preguntem coses que mai ens hauriem preguntat. Per això dona les gràcies per haver descobert aquest blog que m'ajuda a ser feliç, a viure millor amb mi mateix i amb els meus i sobretot per que despres de molts anys de casat estic aprenen a estimar a la Neus d'unaltre manera. Estic molt content de llegir-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola de nou, Josep Anton. Sóc jo qui et dóna les gràcies per la teva sinceritat i perquè sempre tens un moment per escriure'm algun comentari. Et dic des del cor que m'alegra molt que el que he escrit t'hagi aportat alguna cosa que t'ajudi a ser més feliç. Celebro que estiguis descobrint una nova manera de viure la teva relació i espero que tots dos en gaudiu durant molt temps... Llegir les teves paraules m'anima a pensar que potser sí que té sentit que de tant en tant em posi a escriure, tant si el que dic ja s'ha dit abans i només ho repeteixo com si simplement comparteixo les meves pròpies cabòries. Una abraçada molt forta i enhorabona.

      Elimina
  7. M´ha agradat molt el teu article. M´ha fet pensar i molt, encara que realment s´em fa difícil viure l´amor així......en el meu cas estic als primers mesos d´una relació i si no em sent corresposta a nivell carinyós , jo mateixa em retur......Intent viure l´amor d´aquesta manera , però s´em fa difícil ...pel mal que em van fer quan em vaig separar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és difícil, perquè quan estimem algú esperem que ens estimi de la mateixa manera, i a més volem tenir aquesta persona al nostre costat. El fet d'estimar, però, no porta implícit res d'això, per molt que ens costi d'acceptar.

      D'altra banda, també esperem que els altres sentin i expressin el seu amor de la mateixa manera que fem nosaltres, i de vegades creiem que no ens estimen només perquè no ho fan... El que hem de tenir present és que una cosa és sentir amor i una altra donar aquest amor. En una relació, l'amor s'ha de compartir. No es pot donar amor sense que l'altre també te'n doni, perquè aleshores es crea un desequilibri que acaba fent que l'amor que sents es converteixi en altres sentiments negatius. Pots sentir amor per una persona sense més i aquest és un amor positiu que no depèn del que ella senti per tu... De vegades ens preguntem si l'altre ens estima igual que nosaltres. Hem de ser honestos i intentar fer cas del que ens diu el nostre instint, i sobre tot saber del cert quins són els veritables motius que ens fan estar al seu costat. Ningú més que nosaltres mateix@os pot saber si la nostra relació funciona o no.

      T'agraeixo molt que hagis escrit unes paraules tan sinceres. Si tens dubtes busca sempre a dins teu. Conèixer-se a un mateix és una tasca difícil que pot durar tota la vida, però quan més et coneguis més comprendràs les situacions en les que et trobes i més fàcilment trobaràs les respostes que busques.

      Una abraçada i gràcies de nou per les teves paraules!


      Elimina
  8. Gràcies Dolors, buscant respostes als meus dubtes he arribat al teu blog.
    És molt dur adonar-se que no t'estimen, però, quan un se n'adona que no estima a algú tan important com la parella, també és realment molt dur...
    Des que em vaig plantejar si volia seguir tota la vida amb la meva parella i tenir fills van començar a sorgir els dubtes de si realment l'estimava. I així segueixo... Crec que em costa enfrontar-me al fet que potser l'he deixat d'estimar. És una persona molt especial per mi i per qui sento un gran díssim afecte. Em tracta molt i molt bé i em dóna suport en tot allò que faig. Per tant, encara se'm fa més difícil prendre una decisió perquè no puc suportar fer-li mal. És molt complicat.
    Agraeixo trobar articles a internet tan ben escrits per gent que els penja desinteressadament.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu comentari i la teva sinceritat. De vegades dubtem de l'amor senzillament perquè encara que pensem que sabem què és estimar, en realitat no ho sabem... Tenim el cap ple d'imatges i teories del que hauria de ser una relació de parella, que ens han arribat de les pel·lícules, de les novel·les i de tota mena d'històries romàntiques que hem sentit. L'amor, però, té molt més a veure amb la comprensió que amb el romanticisme... És evident que si no ens sentim a gust amb una persona no tenim perquè estar amb ella, però potser ens hem de preguntar realment quins són els motius. Mentre esperem que l'altre ompli els nostres buits no aconseguirem mai trobar la "parella ideal", perquè aquesta és una tasca que hem de fer personalment... Mentrestant, però, totes les relacions ens serveixen per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i per créixer. Si en una relació sentim que no podem créixer més o que hem deixat de sentir que podem compartir alguna cosa amb l'altre, ja no té sentit que la mantinguem sigui com sigui. De tota manera, la resposta només la trobarem en el nostre interior. Hem de buscar els motius reals, ja que de vegades creiem que aparentment en són uns però en realitat en són uns altres... I sempre, sempre, tenen a veure més amb nosaltres que amb l'altre. Espero que trobis les teves respostes i que et permetin prendre aquesta difícil decisió. Una abraçada també per a tu!

      Elimina

M'encantaria conèixer la teva opinió! Anima't a escriure!
¡Me encantaría conocer tu opinión ¡Anímate a escribir!