Ni "sí" ni "no" (versió en català).



Els veïns del mestre zen Hakuin el respectaven com algú que porta una vida pura. Un dia es va descobrir que una bonica noia que vivia prop de Hakuin estava prenyada.
Els seus pares es van enfadar molt. Al principi, la noia no volia dir qui era el pare, però després de molt estira i arronsa va anomenar Hakuin.
Molt enfadats, els pares es van dirigir al mestre, però ell només va dir: «Ah, sí?».
En néixer, el nen va ser lliurat a Hakuin, que en aquells dies ja havia perdut la seva reputació, encara que això no semblava afectar-li massa.
Hakuin el va cuidar molt bé. Va aconseguir llet, aliment i tot el que el nen necessitava dels seus veïns.
Passat un any, la jove mare no va poder aguantar més, de manera que els va explicar la veritat als seus pares: el pare vertader era un noi que treballava al mercat del peix. La mare i el pare de la noia van anar immediatament a explicar-li la història a Hakuin, es van desfer en excuses i després demanar-li perdó, van voler recuperar el nen.
El mestre, lliurant al petit sense fer-se pregar va dir: «Ah, sí?».


---------------------------------------------------------


Què és una vida pura? Què és el que dius puresa? Perquè el que anomenes puresa no és la puresa veritable. La teva puresa és un càlcul, un càlcul moral. La teva puresa no és la puresa d'un sant -seva puresa és innocència-. La teva puresa és una mena d’astúcia, un truc.

Això és el primer que cal comprendre. Només si ho entens a fons podràs saber què és un savi, què és un sant, què és un home de coneixement. Perquè si prens malament la mesura, si la base mateixa de judici és falsa, tota la resta serà fals.

La puresa veritable és com un nen: innocent, innocent pel que fa el que és bo i el que és dolent; innocent respecte de tota distinció. La puresa veritable no coneix què és Déu i què el diable. Però la teva puresa és una elecció, una elecció de Déu a costa del diable, del bo a costa del dolent. Ja has establert una distinció, ja has dividit l'existència. I una existència dividida no pot portar a la innocència.

La innocència floreix únicament quan l'existència és indivisa. L’acceptes tal qual. No esculls, no divideixes, no estableixes cap distinció. En realitat no saps què és bo i què és dolent. Si ho saps, calcularàs, i la puresa serà llavors un artifici, no una floració.

Vaig a explicar-te una anècdota: Jalil Gibran va escriure un conte preciós. Un sacerdot es dirigia al temple. Just al costat de la carretera va veure un home a punt de morir. Estava sagnant, com si hagués estat objecte d'un greu atac. Es trobava ple de ferides i perdia molta sang.

El sacerdot tenia pressa; havia d'arribar al temple a l'hora, la gent havia de ser-hi esperant. Però era un home de principis, no diré de puresa ... era un home de principis. Va reflexionar sobre el que havia de fer. Va calcular i a continuació va pensar: «És millor ajudar a aquest home que s'està morint. És el que va dir Jesús. És millor oblidar el temple, els creients; ells poden esperar una mica. Però a aquest home cal ajudar seguida, si no es morirà ».

De manera que es va acostar al ferit, però quan va veure la cara es va espantar. Aquesta cara li semblava familiar, i molt malvada. Llavors de sobte va recordar que en el seu temple hi havia un quadre del diable, que no era altre que aquest home. Era el diable! Així que va començar a córrer cap al temple.

El diable li va cridar: «Sacerdot, escolta! -va dir-. Si moro et penediràs per sempre més. Perquè si moro, si el mal mor, on estarà Déu? Si el mal mor, com sabràs què és bo? Existeixes gràcies a mi. Pensa-ho! ».

El sacerdot es va aturar. El diable tenia raó: si ell moria, no hauria infern. I si deixava d'existir la por, qui adoraria a Déu? Totes les pregàries es basen en la por. Estàs espantat; el teu amor per Déu es basa en la por del diable. El mal és la mesura de la teva bondat. Déu necessita al diable.

El diable va dir: «Déu em necessita! No pot existir sense mi. Tots els temples s'esfondraran i ningú acudirà a resar. No trobaràs ni un sol home religiós si jo no existeixo. Jo els tempto; gràcies a la meva temptació es fan sants. Has sentit parlar d'un sant que no hagi estat temptat pel diable? El teu Jesús, el teu Zoroastre, el teu Buda, tots ells van ser temptats per mi! Jo vaig ser qui els va fer sants. De manera que ¡torna! ».

El sacerdot va vacil·lar una mica, però el diable era lògic -ho és sempre, és la lògica encarnada-. No pots raonar amb ell, no pots discutir. Si discuteixes, perds. No pots guanyar una discussió amb el diable.

El sacerdot va haver de donar-li la raó. Va dir: «Sembla que tens raó. On estaríem sense tu? ». De manera que va portar a coll al diable fins a l'hospital. Va esperar allà fins a tenir la certesa que ja no hi havia perill i que sobreviuria, i d'aquesta manera també sobreviurien tots els temples, tots els sacerdots i totes les religions.

Aquest sacerdot és un home moral, però no un home pur. La seva vida és un càlcul matemàtic, i si calcules ja has estat vençut pel diable. No pots calcular millor que ell. Si discuteixes, si divideixes la vida, si aquesta es converteix en un problema lògic, ja no tens possibilitat de vèncer mai. El joc ja està perdut. Estàs perdent la batalla.

Un home d'innocència no sap qui és Déu i qui és el diable. Un home d'innocència viu amb la seva innocència, no amb els seus càlculs. No és astut, és senzill. Viu moment a moment, ni el passat ni el futur tenen per a ell cap sentit. En té prou el moment present.

Però la teva moral... La teva moral ha estat creada pel sacerdot que va ajudar al diable, perquè va discutir, i va discutir bé. El teva moral no és pura. De manera que quan hi ha algú que pot comportar-se com penses que ha de fer un home pur, que pot manipular-se a ell mateix, l’honres, el respectes, l’anomenes sant. Els teus sants són tan de pacotilla com tu, perquè tu decideixes i jutges qui és sant. La teva moral no és més que por, una por oculta, i ho dissimules tan bé que mai ho descobreixes.

Com pot tornar innocent un càlcul? I si no et tornes innocent, innocent com els arbres, innocent com els animals, innocent com els nadons, com et pot succeir la puresa? No és una cosa que puguis controlar. Si controles, és repressió i sempre és present el contrari. Si et tornes cast, el sexe hi és amagat, a l’inconscient, esperant el moment d'exigir, de rebel·lar-se. Si et tornes no violent, la violència hi és. El contrari no pot ser eliminat. Si esculls, el contrari queda sempre reprimit, és l'únic que pots fer. Només en una ment innocent desapareix el contrari, perquè no s’ha escollit res: el contrari no pot existir sense elecció.

Per això Krishnamurti recomana contínuament no escollir i viure sense escollir: aquesta és la base de la innocència. Però tu pots enganyar-te a tu mateix escollint no escollir: «Com Krishnamurti diu "No escullis", doncs no escolliré». Si tu decideixes, ha entrat en escena la voluntat, i la voluntat és astuta. Si tu decideixes no escollir, la teva abstenció serà part d'una moral, no de la puresa.

Limita't a comprendre, no escullis, ni tan sols escullis no escollir. Limita't a comprendre el conjunt de la situació: que tot el que escullis, tot el que facis, naixerà de la ment calculadora. No pot ser l'autèntic. La teva ment només pot produir somnis, no pot produir la veritat. Aquesta no pot ser produïda, ningú pot produir-la. Hi és, cal veure-la. No cal fer res, n'hi ha prou amb una mirada, una mirada sense prejudicis, una mirada sense elecció, una mirada sense distincions.

Un home de Déu, si ha reprimit, si ha negat al dia ble, no és un home de Déu autèntic. El diable estarà molt a prop. Quan has dividit, estàs atrapat en la batalla dels contraris i seràs aixafat. Si no decideixes, no saps el que és bo, el que és dolent, et limites a acceptar el que passa. Succeeix, què pots fer? No es pot fer res. De manera que flotes com un núvol blanc. No saps on vas, ni per què vas. El vent bufa cap al nord, vas cap al nord, el vent vira llavors cap al sud, vas cap al sud. Flotes amb el vent. No dius: «Vaig cap al sud, no puc anar cap al nord». No lluites.

Un home de puresa no és un soldat, és un sant. I un home de moral és un soldat, no és un sant. És clar que la lluita és per dins, no per fora. És clar que la lluita no és amb un altre, sinó amb si mateix, però hi ha lluita.

No cal ser un lluitador. I si lluites, perdràs la batalla. Com pots lluitar contra el tot? Només ets una part diminuta, una part atòmica. Com pots lluitar contra el tot? Un home de puresa ni lluita ni es rendeix, perquè també la rendició pertany al soldat. Primer lluita, aleshores troba impossible guanyar, i llavors s’entrega. La seva entrega és també de segona mà; arriba gràcies a la lluita. Un home de puresa senzillament existeix. No és un lluitador, no ha de rendir-se. No hi ha res a entregar, ningú a qui entregar-ho. Qui va a entregar-se i què és el que cal entregar? Mai ha lluitat.

La comprensió et porta a l'acceptació, i aquesta et dóna puresa. Però aquesta puresa no pot ser honrada per la gent, pels veïns: no la poden entendre. La moral pertany a un país, la puresa no pertany a cap país. La moral pertany a una època, la puresa és intemporal. La moral pertany a aquesta societat, o aquesta altra: hi ha tantes morals com societats. La puresa és una, vagis on vagis és la mateixa, com el sabor del mar: vagis on vagis és salat.

Si assaboreixes un Buda, un Jesús, un Ramakrishna, tots ells són com el mar -el mateix sabor salat-. Però un home de moral és diferent. Un home de moral, si és musulmà, serà diferent; si és hindú, no pot ser igual. Si és cristià, també serà diferent. Un home de moral ha de seguir el codi, la llei de la societat. Les societats són moltes, les morals són milions. Les societats canvien, les morals canvien. La puresa és eterna: transcendeix el temps i l'espai. Transcendeix clima, països, transcendeix tribus. Trascendeix tot el que està fet per l'home. La puresa no està feta per l'home; les morals sí que ho estan.

Ara hauríem d'entrar en aquesta bella història, que va succeir en realitat; és un fet històric.

Els veïns del mestre zen Hakuin el respectaven com a algú que porta una vida pura.

No sabien, no s'adonaven que la puresa de les seves mentalitats no pot aplicar-se a aquest home. No s'adonaven. Pensaven: «És un home moral», i no era un home moral. Era un home pur, un home innocent, però no un home moral. Era un home religiós, i recorda la diferència, pertanyia a la innocència eterna, era com un nen. Però la gent el respectava perquè encara no s'havien adonat de la distinció entre moral i puresa amoral.

Pensaven que era un sant, però no era sant tal com ells l'entenien. Era un sant, però no un sant que pot ser mesurat per tu. Les teves regles no poden aplicar aquí. Hauràs d'abandonar les mesures i mirar, i només aleshores l'autèntic sant se't revelarà.

Un dia es va descobrir que una bonica noia que vivia prop de Hakuin estava prenyada.
Els seus pares es van enfadar molt. Al principi, la noia no volia dir qui era el pare, però després de molt estira i arronsa va nomenar Hakuin.
Molt enfadats, els pares es van dirigir a Hakuin, però ell només va dir: «Ah, sí?».


Ni ho negava ni ho acceptava. No es comprometia. No va dir: «No sóc responsable». No va dir: «Sóc responsable». Només va dir una cosa molt poc comprometedor; va dir: «Ah, sí?», com si no tingués a veure amb ell; indiferent, totalment aliè a l'assumpte. Simplement preguntava: «És cert que sóc el pare del nen?».

Què significa això? Significa una acceptació tan total que ni tan sols es necessita l'acceptació. Perquè quan dius: «Accepto», en el fons has negat. Quan dius sí, el no està implícit. Ell no podia ni dir sí. Qui era ell per dir sí o no? Si tal cosa havia succeït, si era un fet, llavors ell en seria tan sols un testimoni. Si la gent havia arribat a pensar que ell era el pare, llavors per què molestar-se innecessàriament i dir alguna cosa així o aixà? No anava a escollir. Això és absència d'elecció. No seria això o allò, no havia de defensar-se.

La puresa mai està a la defensiva. La moral sempre ho està, per això s'ofèn molt fàcilment. Només cal que miris a un moralista, a un purità, perquè se senti ofès. Si dius alguna cosa, s'ofèn; immediatament ho negarà i es defensarà. Però aquest és un dels descobriments bàsics de tot cercador: que quan defenses alguna cosa significa que estàs espantat.

Si Hakuin hagués estat un sant ordinari s'hagués defensat, i també s'hagués defensat honestament, no hi havia problema referent a això: més tard es va demostrar que el nen mai havia estat seu, no era el pare. Un sant ordinari, per dir-ho d'alguna manera, un home de moral, encara que hagués estat el pare, s'hagués defensat. I Hakuin no era el pare, però no es va defensar.

La innocència és inseguretat, per això és innocència. Si la defenses i la fas segura, no és innocència, ha entrat en escena el càlcul.

Què deu haver passat a dins de Hakuin? Res! Es va limitar a escoltar el fet que la gent havia començat a creure que ell era el pare, de manera que va preguntar: «¿Ah, sí?». Res més, això és tot! No va reaccionar de cap manera. No havia de dir sí, ni no. No estava a la defensiva, estava obert i vulnerable. La innocència és vulnerable, és total vulnerabilitat, obertura.

Quan defenses, quan dius que això no és així, estàs espantat. Només la por és defensiva. En absència de por no pot haver defensa. La por sempre es protegeix. Si algú diu que no ets honest, immediatament et defenses. Per què? Per què preocupar-se tant per això? Per què reaccionar? Perquè saps que ets deshonest. Per això fa mal. La veritat fa molt mal, perquè la ferida existeix. Saps que ets deshonest, i si algú diu que ets deshonest no pots riure, et poses seriós. Has de defensar, d'una altra manera la cosa arribaria a saber-se. Has de lluitar, sinó el món començarà a pensar que ets el que ets.

I si la gent s'assabenta que ets deshonest, serà difícil ser-ho, perquè només si la gent creu que ets honest pots continuar sent deshonest. Així funciona. La gent ha de creure que ets un home sincer, només així pots mentir. Si tothom sap que ets un mentider ¡s'ha acabat! Com pots mentir llavors? Fins i tot les mentides necessiten que hi hagi una mena de confiança al teu voltant.

Únicament pots ser un lladre si la gent pensa que ets un sant, llavors és molt fàcil ser lladre, perquè no intentaran protegir-se de tu.

Una persona immoral defensarà sempre el seu caràcter. Intentarà demostrar que és un home de caràcter, però això demostra que no té caràcter. Si no ets deshonest i algú diu que ets deshonest, diràs: «Ah, sí? Potser, pot ser, qui sap? ». Diràs: «Observaré de nou. He de observar de nou el meu interior. Potser tinguis raó ».

Però això és honestedat. Com pot ser deshonest un home que diu: «Observaré, intentaré esbrinar. Potser tens raó »? Això és autèntica honestedat. Aquest home no pot ser deshonest. Però si ets deshonest i algú t'ho diu, t'ofens. Et defenses perquè t'ofens. Sempre estàs prepreparat i disposat a respondre. Portes a sobre certificats de caràcter: «Sóc un home de caràcter».

La por crea una armadura. Ara la psicologia profunda s'ha adonat que tots els caràcters són armadures.

Neix un nen. No sap el que és bo, el que és dolent. Llavors cal ensenyar-li a fer distincions. Si fa alguna cosa que es considera dolenta se'l castiga. Què passa amb la ment del nen? Què passa a la seva consciència? Pel que fa a la seva innocència, no pot veure el que allò té de dolent. Per què és dolent? Però el pare i la mare, que són poderosos li diuen: «Això és dolent, i si ho fas seràs castigat. Si no ho fas, seràs apreciat, premiat ».

Ha de escoltar-los, perquè són poderosos, i ha de reprimir-se ell mateix i la la seva pròpia innocència. Crea una armadura al seu voltant. Algunes coses que no ha de fer comencen a fer-li por, perquè si les fa, el castigaran. Ha de fer altres coses, perquè llavors el premiaran.

Es crea la cobdícia, es crea la por. I llavors el nen passa a través de moltes experiències en les quals se’l castiga o en les quals se’l premia. A poc a poc crea un caràcter al voltant de la seva consciència. Caràcter significa crear hàbits que la societat considera bons i destruir hàbits que la societat considera dolents -és caràcter-. I aquest caràcter és una armadura, perquè si no el crees la societat et destruirà. La societat no et permetrà existir. Per existir, per sobreviure, has de confeccionar un caràcter, perquè d'una altra manera acabaràs a la presó, castigat.

Per què esteu tan en contra dels criminals? Per què els castigueu tant? No perquè els seus crims siguin tan grans, no perquè la justícia així ho exigeixi, no. Us esteu venjant. Han desobeït la societat, us han desobeït a vosaltres, a l'estructura, al que estableix. Són rebels. Els estàveu dient: «Això és dolent», i ells ho van seguir fent. La societat es venjarà. I els vostres tribunals i jutges no són en realitat homes de justícia, són botxins. Són els assassins nomenats per la societat, en nom de la justícia, per venjar. Assassinen, maten, però en nom de la justícia.

Un home roba, és un lladre. L’envien a la presó per cinc anys, set anys, deu anys. ¿Li servirà d'alguna cosa? Quan surti, li impedirà tornar a robar? No, al contrari; sortirà convertit en un lladre més perfecte, perquè a la presó es trobarà amb els mestres. Allà aprendrà els secrets de la professió, allà s'assabentarà de per què l'han agafat, en què va fallar. La pròxima vegada no serà tan fàcil caçar-lo. Es tornarà més eficaç, estarà més alerta.
El vostre càstig mai canvia a ningú. Però seguiu castigant i dieu: «L’estem castigant per canviar-lo». Un home assassina, llavors la societat l’assassina a ell... Diuen: «Per què va assassinar?». Però això sembla una estupidesa. Ell va assassinar, va fer una cosa dolenta, i ara la societat l’assassina a ell. I la societat no fa res dolent! I com el canviarà el fet de matar-lo? Ja no existirà.

No! Us esteu venjant. I sabeu en el fons que no només és la societat la que està fent això, vosaltres ho esteu fent també. Sou un pare, o una mare, castigueu als vostres fills. Heu observat mai la vostra ment, per què castigueu? Aneu fins al fons i hi trobareu una actitud veuenjativa. Direu: «Li estem ensenyant. Com aprendrà si no el castiguem? ». Però aquestes només són racionalitzacions. Interiorment, el pare se sent ferit perquè el nen ha desobeït, ha estat rebel, ha fet una cosa que se li va dir que no fes: l'ego del pare se sent ferit.

Si observeu les escriptures antigues, l'Antic Testament, l'Alcorà i altres escriptures, immediatament us adonareu de que Déu és molt venjatiu. T’envia a l'infern, no perquè ho exigeixi la justícia, sinó perquè has desobeït. En l'Antic Testament es diu: L'obediència és virtut, la desobediència és pecat. No és qüestió del que se't digui, l'obediència és virtut, i la desobediència, pecat.

Si l'obediència es fa forçosa, neix un caràcter. Llavors el nen comença a poc a poc a aprendre, es torna calculador -què fer, què no fer-. La innocència és enverinada. Ja no queda innocència, ha aparegut el càlcul. I ara ja sap com influenciar-te, com manipular-te, com ser un nen bo per ser premiat i com no ser un nen dolent.

I aquesta armadura del caràcter funciona en doble sentit. Es protegeix a ell mateix de la societat, però en el fons la consciència no sap el que és bo i el que és dolent, i per tant ha de lluitar amb ell mateix contínuament. Aquest caràcter es converteix en una arma de doble tall: exteriorment és una protecció contra la societat, interiorment és una lluita constant.

T'enamores d'una dona i no és la teva dona. Què fer? La societat t'ha ensenyat que això és immoral. Però fins i tot la teva consciència s'ha enamorat, perquè la consciència no sap el que és immoral i el que és moral. Passa alguna cosa, no pots posar-hi remei. El teu caràcter comença a lluitar i diu: «Això és immoral, evita-ho, controla-ho. No vagis en aquesta direcció, és dolent ». Llavors comences a lluitar. Aquesta lluita crea ansietat, la teva espontaneïtat es perd. Pels altres ets un home de caràcter; no pots perdre la reputació, perquè llavors l'ego es perdria.

Per dins tu també penses que ets un home de caràcter. Comences a sentir-te culpable, comences a castigar-te. Tants monjos en tants monestirs dejunen no perquè sigui un acte religiós, sinó com a càstig. Se senten culpables, contínuament. I és molt difícil trobar un monjo que no se senti culpable, molt difícil, perquè tot és dolent: mirar una dona bonica és dolent, menjar alguna cosa saborosa és dolent, sentir-se còmode és dolent; tot és dolent. Contínua culpabilitat, de manera que què pot fer ara?

Només queda una cosa... No és un criminal, perquè no ha fet res, de manera que la societat no el pot castigar. I tots el respecteu. Així que, què pot fer? Ha de castigar-se a ell mateix. Començarà un dejuni. Començarà una vigília de set dies. No es permetrà dormir, no es permetrà sentir-se còmode, no menjarà coses saboroses, no mirarà res bell, no gaudirà de res. D'aquesta manera es castigarà a ell mateix, i com més s'auto-castiga, més honorable es torna als vostres ulls. I no és sinó un home malalt, un pervertit. És patològic; és un cas clínic. Cal estudiar-lo, no respectar-lo. Alguna cosa li ha fallat dins. La seva ment no està bé: es troba dividit, fragmentat, està contínuament en contra d’ell mateix. Això és el que significa ansietat: quan estàs en contra de tu mateix, estàs ansiós. Lluitar contínuament contra tu mateix crearà tensió.

I mai et pots permetre res, perquè tems que si ho fas tot el que has reprimit sortirà a la superfície. No pots relaxar-te. Els vostres així anomenats sants no poden relaxar-se. Ni tan sols dormint poden fer-ho, perquè tenen por de la relaxació. Si es relaxen, què passarà? Llavors el cos dirà: «Posa't còmode». Llavors la ment dirà: «Troba saborós l'aliment, troba aliment saborós». Llavors el cos desitjarà: «Troba una dona, troba un bell cos que abraçar. Troba algú amb qui et puguis unir i fondre ». Si et relaxes, també es relaxarà tot el que has reprimit. De manera que els vostres sants no poden relaxar-se, tenen por de fer-ho. Estan tensos, contínuament tensos, es pot sentir aquesta tensió. Si t'acostes a un sant, al seu voltant hi ha un camp de tensió. Si t'acostes a un sant també et posaràs tens.

Però un sant autèntic, un savi, que és un home de puresa, no un home de moralitat, està contínuament relaxat... i si t'hi acostes et sentiràs relaxat. Però llavors és possible que t'espantis, perquè en aquest estat d'ànim és més fàcil que les teves pròpies repressions comencin a aflorar.

Molta gent ve a mi i diu: «Això és perillós, perquè quan meditem i ens relaxem, moltes coses que no ens estaven molestant abans, comencen a molestar».

Un home casat amb sis fills va venir a mi fa uns dies i va dir: «Mai a la vida he mirat a altres dones, mai. Però què està passant? Estic meditant i per primera vegada, i tinc ara quaranta-vuit anys, sis fills, una esposa i tot va bé, de sobte, les dones s'han tornat molt atractives. Què fer? ». Ara té por. Deu haver estat reprimint aquest sentiment al llarg de quaranta-vuit anys. Ara, de sobte, ha après com relaxar-se. Però quan et relaxes, ho fas totalment, de manera que com ha estat reprimit es relaxa també.

Per primera vegada s'està tornant jove. «En realitat -li vaig dir- mai has estat jove. Ara t'estàs tornant jove de nou, de manera que les dones s'han tornat atractives per a tu. Però no tinguis por, tot es tornarà atractiu ara: els arbres semblaran diferents, les flors semblaran diferents, i per què no una dona? Tot serà diferent. I si tens por que això passi, llavors l'existència mai serà bella per a tu.

"I quan tota l'existència s'ha tornat bella, has arribat a la porta de la divinitat, mai abans. Si tens por d'una dona, què passarà quan Déu arribi? Serà tan bell que oblidaràs completament a la teva dona. Què faràs? Tens por d'una dona, què succeirà amb tu quan una bellesa tremenda esclati al món, per tot arreu? De manera que no et tanquis ... ».

Ell va dir: «Potser tinguis raó, però què passarà amb la meva família? Tinc fills ».

Aquests són els temors. Amb una ment reprimida, la relaxació és el més perillós. T'acostes a mi i preguntes: «¿Com relaxar-se?». No saps el que estàs preguntant, perquè la teva societat t'ha entrenat per no relaxar-te, la teva societat t'ha ensenyat com controlar, i aquí jo t'estic ensenyant a relaxar-te. És una cosa totalment antisocial. Però Déu és antisocial. El més enllà és antisocial. La teva societat és creació de ments patològiques com la teva.

Han fet normes i regles, i els tipus patològics són sempre molt eficaços a l'hora de fer regles i normes. Ells mateixos estan reprimits i tristos, volen que els altres també estiguin reprimits i tristos. No poden permetre ser tan feliç.

(...)

Pearl ha dit que tota la societat està boja i que els nens cauen en mans de molts bojos. Arriben innocents, però immediatament ens ocupem d'ells i els convertim en bojos. Alguns d'ells fugen per la porta de servei: són criminals. I altres fugen per la porta principal: són savis.

Els savis i els criminals tenen una qualitat en comú: la rebel·lia. Però el criminal s'ha torçat en la seva rebel·lia. La seva rebel·lia és destructiva, no creativa. Mentre que el sant ha pres un camí de rebel·lia, però creativa.

Els seus pares es van enfadar molt. Al principi, la noia no volia dir qui era el pare, però després de molt estira i arronsa va nomenar Hakuin.
Molt enfellonits, els pares es van dirigir a Hakuin, però ell només va dir: «Ah, sí?».
En néixer, el nen va ser lliurat a Hakuin, que en aquells dies ja havia perdut la seva reputació, encara que tal cosa no semblava afectar massa.


Un savi, un home pur, no troba molt diferent que l’honoris o el deshonoris. De fet, el que pensis d'ell no té importància.

Per què t'importa tant el que pensen els altres? Per què les opinions dels altres són tan importants per a tu? Per què et preocupes tant? Perquè no saps qui ets. Depens de les seves opinions sobre tu. És l'únic coneixement que tens sobre tu mateix. Si diuen que ets bo, ets bo. Si diuen que ets dolent, ets dolent. No tens res a dins que pugui dir: «Les seves opinions són les seves opinions. Si sóc bo, sóc bo, el que diguin no canvia res. Si sóc dolent, sóc dolent. Tothom pot respectar-me com a un sant, però si sóc dolent, sé que sóc dolent, i aquesta fama no pot convertir-se en un substitut, és inútil. I si sóc bo, tothom pot dir que no sóc bo, dolent, pervers, el mateix diable encarnat; com pot això canviar res? ».

Qui es coneix a ell mateix mai es preocupa pel que penses d'ell. Però qui no es coneix a ell mateix sempre està preocupat, perquè tot el seu coneixement consisteix en les teves opinions. El seu coneixement és només un arxiu on ha acumulat el que la gent pensa d'ell. Això no és coneixement d’un mateix. És ignorància de tu mateix, que amagues, disfresses, mitjançant les opinions dels altres. La teva identitat, la teva imatge, està feta pels altres. Estàs condemnat a una constant ansietat perquè els altres van canviant les seves opinions.

Les opinions són com el clima: mai és igual. Al matí estava ennuvolat i ara els núvols s'han anat. Ara fa sol, i poc després està plovent. Les opinions són com els núvols, com el clima. Què pots fer tu? Mira a Richard Nixon: fa un instant ho era tot, i poc després, res. L'opinió ha canviat; els qui estaven a favor ara estan en contra ¡i són els mateixos!

Això és el millor del cas: la mateixa gent que et seu al tron ​​et te’n farà fora. Hi ha una dinàmica, una llei interna, que la gent que et respecta en el fons també et falta al respecte. Els qui t'estimen també et odien, perquè estan dividits en dos. No són un. De manera que després d'ajudar-te a arribar al tron, una part d'ells s'ha acabat: la part de l'amor. Què passarà ara amb la part de l'odi? Immediatament la part de l'odi comença a funcionar. De manera que quan un home es converteix en respectable el clima comença a canviar. Quant un home s'ha convertit en president o en primer ministre, els votants estan ja canviant. En realitat, en el moment de votar una part s'acaba: la part de l'amor. Ara aflorarà la part de l'odi. De manera que aquesta gent et porta al tron, i al mateix temps et fa baixar d'ell.

Només un savi roman impertèrrit. Per què? Perquè mai presta atenció al que dius. El que dius està fet d’escombraries. No saps res de tu mateix, i dius una mica de Mahavira, Buda, Crist. No saps res de tu mateix, i estàs tan segur de Jesús, de si és bo o dolent. Són escombraries. I una persona pot prestar atenció a les teves escombraries únicament si és com tu. Un savi no és com tu, i aquesta és la diferència.

En néixer, el nen va ser lliurat a Hakuin, que en aquells dies ja havia perdut la seva reputació.

Naturalment, òbviament, els mateixos que van pensar que era un savi van començar a pensar que es tractava d'un diable. Havia comès el pecat més greu, perquè per a la gent el sexe és el pecat més greu.

Estàs tan en contra de la vida que el sexe s'ha convertit en el pecat més greu, perquè el sexe és l'origen de la vida.

Ets tan mort per això el sexe s'ha convertit en el pecat més greu. El sexe és el fenomen més viu del món. No hi ha res tan viu com el sexe. Arribes a través d'ell, igual que els arbres o els ocells; tot arriba a través d'ell. I tot el que es torna viu ho és gràcies a ell, el sexe és la font originària.

Si pots fer un paral·lel a Déu en aquest món, és el sexe. Per això els hindús han creat el seu símbol, el shivalinga. Els hindús són realment excepcionals, sense comparació en aquest món, gent molt valenta, en fer el shivalinga, l'òrgan sexual de Shiva, el símbol de la divinitat.

El sexe és el més diví en aquest món. Però per què ho anomenes pecat? Perquè des d'un principi t'han ensenyat que és un pecat. T'has oblidat completament que vas sortir d'ell. I has dissimulat el fet que quan l'energia sexual s'acabi en tu, moriràs. La vida és l'energia sexual bategant a dins teu.

Per això un jove està més viu, i un vell està menys viu. Quina diferència hi ha entre un jove i un vell? En els joves, l'energia sexual està crescuda. En el vell, l’aprovisionament ha desaparegut, el corrent està baixant. S'ha convertit en un rajolí. Quant l'energia sexual desapareix, estàs mort.

El sexe és vida, i hem fet d'ell el major pecat. En el fons estem contra la vida.
Per això quan t’assabentes que un sant ha tingut una relació sexual, tota la seva reputació desapareix de cop. Si fos un lladre no seria tan dolent, li haguessis pogut perdonar. Si es dediqués a acumular diners -els vostres sants s'hi dediquen-, li haguessis pogut perdonar, no seria un gran problema; la cobdícia no és un gran problema. Qualsevol altra cosa que hagués fet li haguessis pogut perdonar, però el sexe... Impossible!

Ens hem tornat enemics tan mortals d'ell que els cristians diuen que Jesús va néixer sense sexe. Perquè com pot Jesús néixer del sexe, el pecat original? Com pot Jesús néixer del sexe? Tothom neix del sexe, Jesús no. Com el sexe és una cosa tan perillosa, diuen que Jesús va néixer de l'Esperit Sant. Jesús no té pare, no hi ha hagut contacte sexual. Va sortir de la matriu sense cap contacte amb l'altre sexe.

Per què aquest sense sentit? Però deixem de banda a Jesús i als cristians. Tu! Si penses tan sols que el teu pare, en un o altre moment, va estar fent l'amor amb la teva mare, et sentiràs culpable. Com vas néixer tu? No ets un bastard. Però només pensar en el teu pare fent-li l'amor a la teva mare... Tot això sembla lleig. Sembla tan lleig que no pots imaginar el pare fent-ho. Altres poden estar fent-ho, però el teu pare? Impossible! Has nascut d'un pare cèlibe; és el que els cristians diuen de Jesús.
I quan arribes a la certesa que un sant, un gran savi com Hakuin, ha deixat prenyada a una noia, òbviament no només s'ha esfumat el respecte. Devia ser fortament insultat. S’ha de tornar impossible per a ell anar per la ciutat demanant almoina. La gent segurament li llançaria pedres; els mateixos que l'havien portat garlandes i flors i s'havien inclinat davant els seus peus... els mateixos. Però Hakuin no s'immutava.

Hakuin el va cuidar molt bé. Va aconseguir llet, aliment i tot el que el nen necessitava dels seus veïns. Passat un any, la jove mare no va poder aguantar més, de manera que els va explicar la veritat als seus pares.

Devia ser massa per a ella veure que el respecte per Hakuin es perdia, que la gent l'insultava, que tota la ciutat estava en contra, i que ell, mentrestant, seguia mendicant pel nen, per aconseguir llet i aliment , i les portes es tancaven als seus nassos.

Devia ser massa per a ella... de manera que els va explicar la veritat als seus pares: el pare veritable era un noi que treballava al mercat del peix.

Sempre treballen al mercat del peix, els pares veritables.

La mare i el pare de la noia van anar immediatament a explicar-li la història a Hakuin, es van desfer en excuses, i després demanar-li perdó, van voler recuperar el nen. El mestre, lliurant al petit sense fer-se pregar, va dir: «Ah, sí?».

En gràcia o desgràcia, el savi segueix igual. Respectat, insultat, el savi segueix igual. A la vida o a la mort, el savi segueix igual. De nou es va limitar a dir les mateixes paraules: «Ah, sí?». Una altra vegada sense comprometre amb res, sense dir res, senzillament acceptant el fet: «Ah, sí?, Molt bé».

Aquesta és la consciència de la puresa. Sigui el que sigui el que porti la vida, dóna-li la benvinguda. Si porta desgràcia i insult, accepta-ho, dóna-li la benvinguda. Si porta honor, felicitat, dóna-li la benvinguda, accepta-ho. I no facis cap distinció entre ambdós. Si diferencies, el teu equilibri s'ha perdut i l'equilibri és la puresa.

Quan ets equilibrat, ets un savi. Quan deixa d’haver equilibri, estàs perdut, t'has convertit en un pecador. El pecat no és una cosa que fas, el pecat és una cosa que passa dins teu quan l'equilibri s'ha perdut. No és un acte, és un equilibri intern. És el que Mahavira va anomenar samyaktva: equilibri intern: ni això, ni allò. Entre tots dos, ni cap a aquest costat, ni cap aquest altre, perquè si et mous, encara el menor moviment que ningú detectarà, excepte tu... Recorda això: ningú pot detectar el teu equilibri intern. Només tu pots notar-ho, és tan subtil! Només un petit moviment... i ja no estàs en pau, ja no estàs centrat, has perdut la divinitat. Perquè què significa una lleugera inclinació? Significa que has escollit, que s'ha establert una distinció, que has dit això és bo, això és dolent, que ha aparegut l'expectació i que ha germinat el desig. Vol dir que ara estàs motivat.

Si Hakuin hagués dit: "Perfecte! O sigui que us heu assabentat de la veritat?” hauria significat que no era un savi, perquè amb això hauria volgut dir que havia estat esperant aquest moment durant tot l'any, que no havia estat en el present, sinó que durant tot aquest any havia pensat en el futur: «Un dia o altre es sabrà la veritat. La gent em tornarà a respectar. Quan s'assabentin que el nen no és meu, em respectaran de nou ». Llavors hagués esperat, però l'equilibri s'ha perdut...

Si Hakuin no hagués estat un savi, hagués pensat i resat a Déu perquè Ell revelés la veritat a la gent. Però, per què? Si succeeix que la gent pensa que un nen és el teu fill, si la vida t'ha portat un fill, què importa qui és el pare veritable? No importa! Hakuin li va donar totes les cures, com un pare. El nen necessitava un pare, aquesta era la qüestió. I Hakuin li va fer de pare amb tant amor com cap altre home hagués pogut fer-ho. Fins i tot en el cas que hagués estat seu, hauria estat difícil donar-li tantes atencions com li va donar.

No era culpa del nen. No estava contra ell. Si haguessis estat en el lloc de Hakuin, haguessis matat el nen, perquè era la causa de la teva desgràcia. T’haguessis desembarassat d'ell i t'haguessis traslladat a un altre poble on la gent et respectés, perquè no et conegués. Hauries fet alguna cosa per defensar el teu respecte -tot el prestigi estava fet miques-. Però Hakuin es limitava a ocupar-se del nen, sense preocupar-se del poble. El que digui la gent no és la qüestió, no té importància. El nen necessitava un pare, de manera que Hakuin es va convertir en el seu pare. No es va immutar, no va reaccionar.

I llavors, passat un any... Quan cuides un nen amb tant amor, neix l'afecció, és inevitable. Encara que el nen no sigui teu, el nen es torna teu. Viure amb un nen durant un any i patir per ell, sacrificar tant pel nen, fa que neixi un profund llaç, una profunda relació. Un s'aferra. Però quan els parents van tornar i van explicar tota la història, li van demanar perdó i van recuperar el petit, el mestre els el va lliurar sense fer-se pregar, sense que hi hagués ni un sol tremolor d'afecció. Senzillament va lliurar el nen; va dir: «Ah, sí?», com si res hagués passat. Tot l'any havia estat un somni. Només el somni s'ha trencat, i estàs despert.

Un savi viu en aquest món entre vosaltres com si visqués en un somni. Sou ombres. Viu entre vosaltres com si representés un paper, no s'involucra. Està aquí, però no a dins; segueix sent un estrany. (...) La teva afecció crea l'engany. I l'engany no està fora de tu, maia no està fora de tu, està dins, en les teves actituds: s’aferra, escollint, a favor d'això i contra això altre, fent distincions, gust i disgust.

Està en tu. Crees la teva il·lusió i després vius en ella, i llavors ella t’atordeix. (...)

Aquest Hakuin es va mantenir equilibrat. Com va succeir fora no el va afectar per res per dins. Per dins va seguir equilibrat: no van entrar ones, vibracions de fora. Va romandre callat, com si fos un somni. I va acceptar tot el que va succeir. No es va convertir en un creador, un Karta; va seguir sent un testimoni.

Aquestes paraules, «Ah, sí?», pertanyen a l'ànima que testifica, sense emetre judici, dient simplement: «Ah, sí?». I això és tot el que hi havia al seu interior, «Ah, sí? Està bé.

Osho, "Diez historias zen"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

M'encantaria conèixer la teva opinió! Anima't a escriure!
¡Me encantaría conocer tu opinión ¡Anímate a escribir!