El dolor de la crisàlide



No sé si aquest és el títol més adient per aquest article; no sóc cap experta en biologia i tampoc he trobat informació sobre si les crisàlides experimenten algun tipus de dolor, però suposo que si segueixes llegint entendràs a què em refereixo. Tampoc sé si la papallona pateix en la darrera etapa de la metamorfosi, quan finalment emergeix del capoll, per molt que això sí que li suposa un gran esforç. El que sí he llegit és que és precisament aquest esforç el que enforteix les seves ales i les capacita per volar.

Diria que aquest procés biològic és un dels símils que més s’ha utilitzat per explicar l’evolució espiritual dels humans. Passem de l’estat “d’eruga”, en què vivim limitats pel nostre ego, per les emocions i els pensaments negatius, per les circumstàncies, per les creences sobre nosaltres mateixos i el món en què vivim, a l’estat de “papallona”, en el qual és la nostra essència, la nostra part divina, la que guia les nostres vides i s’expressa plenament a través nostre.

Normalment la comparació s’acaba aquí. Sí, sí, tots entenem que anem aprenent a poc a poc, que això no passa d’un dia per l’altre, que anem creixent i canviant amb el temps i l’experiència... però realment som conscients de la magnitud d’aquesta transformació i de que va molt més enllà de convertir-nos en “millors persones”?

Crec que el veritable camí espiritual, aquest procés metamòrfic similar al de la papallona, comença el dia en què realment prenem consciència de que som una “eruga”, i que som tan egoistes, envejosos, arrogants, manipuladors, gemegaires, etc. com les persones que sempre ens ho han semblat i que, per descomptat, no ens agraden... És aleshores quan ens adonem de la possibilitat de ser “papallones” i, de forma natural, des del nostre desig de poder arribar a volar, anem passant per les diferents etapes del procés.

Però una cosa és veure i acceptar mentalment els nostres defectes i febleses humans i una molt diferent fer-ho realment des del cor. I d’això és del que vull parlar-te avui, no donant-te un munt de teoria sinó senzillament compartint el que jo he viscut, no perquè en sàpiga més ni perquè vulgui “ensenyar-te” res, sinó perquè si un dia t’hi trobes (si encara no ho has fet) tinguis un punt de referència i, si ho vols, puguis comptar amb el recolzament d’algú que ja ho ha passat abans.
 
La primera vegada que vaig trobar-me cara a cara amb un dels meus “dimonis” (una de les meves parts fosques o defectes del que no era conscient) va ser fa uns cinc anys. Si algú m’hagués dit abans que jo era “allò” li hagués dit que res més lluny de la veritat. Tot el que feia i pensava demostrava precisament el contrari!!! Però vés per on, allà estava ell, amenaçant-me, perseguint-me en els meus somnis fins al punt de fer-me despertar a mitja nit suant, en ple hivern, morta de por. Allò, aquell monstre, era jo??? Impossible!!!

Em va assetjar durant pràcticament una setmana. Durant el dia el sentia tan a dins que em feia mal el cor, m’ofegava, i de nit el podia veure físicament... tenia cara i ulls... la cara i els ulls del diable (entén-me, jo no crec en el diable però era la forma que la meva “maldat” prenia en els meus somnis).

Evidentment no podia explicar-li a ningú el que em passava. Em sentia tan dolenta!!! I a part d’això, qualsevol em diria que només eren malsons... així que vaig fer el que sempre he fet i segueixo fent quan necessito ajuda: demanar-la a Déu, la Consciència Divina, l’Energia Universal, digues-li com vulguis (a Allò que considero molt més gran que jo). I, també com sempre, l’ajuda va arribar de seguida. Just l’endemà vaig ensopegar amb un llibre que explicava exactament el que m’estava passant.

Va ser aleshores quan vaig començar a investigar sobre les parts fosques i vaig iniciar un dels treballs interiors més profunds que mai hagués imaginat. Si et dic que no va ser fàcil em quedaré curta. Crec que és una de les coses més difícils que he fet en la vida. Primer trobar tots els “defectes” que no creia tenir però que eren allà, després comprendre d’on venien, per finalment arribar a acceptar-los.
Al cap d’un temps i després de moltes i moltes hores de feina, beneita de mi, vaig pensar que havia superat la prova, que per fi m’estimava i m’acceptava totalment perquè havia fet front als dimonis i ja no solament no m’espantaven sinó que a més alguns s’havien convertit en amics i aliats que servien a un propòsit.

Què innocent!!! I al mateix temps, què arrogant... Quan menys ho esperava, de cop i volta em van tornar a assetjar. I aquest cop no era el mateix dimoni (part fosca o “dolenta”) que la primera vegada sinó un altre, un dels que ja havia conegut mentre feia el treball interior. Com era possible que tornés??? Si ja me n’havia desfet!!! Ja l’havia acceptat!!!! I aquell en va cridar a un altre, i l’altre a un altre, i a un altre i a un altre... Eren una legió... Una legió de totes les meves parts “dolentes”, unides i cridant alhora “Nosaltres som tu, mai ens podràs vèncer. Si intentes matar-nos, tu també moriràs”. I eren per tot arreu... Mirés on mirés els veia... No en podia escapar... No tinc paraules per dir-te el que sentia... Però d’on havien sortit? Com és que havien tornat?

Només ho he entès al cap del temps, i per això alguns d’ells havien de tornar encara una altra vegada després d’aquella. No me n’havia desfet perquè m’hi havia encarat solament “en teoria”. M’hi havia enfrontat mentalment sense haver-los sentit a dins (tret del primer, que ja mai més va tornar)... i per aquest motiu cap dels exercicis i processos que havia fet per acceptar-los em servien. No podia desfer-me’n. I aquesta vegada, a sobre de patir pel que estava sentint, em pressionava i em culpava per no ser capaç d’avançar... “Amb tot el que saps i el que ja has passat hauries de ser capaç de fer-ho millor” em deia (oh, aquest ego tan punyeter!). I no només això, en pocs dies van tornar-ne d’altres. “Mira que ets burra, sabent el que saps, com és possible que arribis a aquest punt i no sàpigues com sortir-te’n?” L’ego seguia “ajudant-me” (el dimoni de la perfecció, de l’auto-exigència). Et semblarà extrem, però vaig arribar a odiar-me, a odiar aquesta part de mi, aquest “ego” que per una banda em feia mal i per l’altra a sobre se’n reia. I sí, vaig desitjar matar-lo amb totes les meves forces. Només volia la seva mort, sense importar-me què passaria després. Sentia la necessitat que algú me l’extirpés, que l’arrenqués de mi, que acabés amb ell per sempre... I si allò era “jo” no només no m’importava morir amb ell sinó que era l’única cosa que desitjava, signifiqués el que signifiqués morir. Per descomptat (i afortunadament) això no va ser ni és possible.

Vaig tornar a demanar ajuda. I un altre cop va arribar a través del mateix mitjà que sempre: Sant Google. Allò pel que estava passant fins i tot tenia un nom i jo no era la primera ni seria l’última en experimentar-ho: Estava vivint el que s’anomena la nit fosca de l’ànima. I aquesta vegada, per desgràcia, no hi havia treball a fer. L’únic camí de sortida era la rendició. No, l’ajuda no era rendir-me als dimonis i deixar-los controlar la meva vida. L’ajuda consistia en rendir-me a Ella mateixa, a Allò que me l’estava proporcionant (torna-li a posar el nom que vulguis).

I com? Doncs veient la Veritat. La meva part “dolenta”, els dimonis, en realitat no eren jo. Tots eren part del meu ego, del meu passat, dels meus pensaments i creences, d’aquell personatge que s’havia anat creant al llarg de la meva vida a partir de les meves experiències i de com les havia (o no) integrat. No era real, perquè els pensaments, els sentiments i les creences poden canviar, i de fet ho fan, amb el temps i les circumstàncies; però hi havia d’haver alguna cosa permanent que fos el meu jo autèntic!!! I el més sorprenent era que la meva part “bona”, la que s’enfrontava a ells i volia desfer-se’n tampoc era jo!!! Aleshores, qui o què coi era jo?!?! La pregunta del milió!!! D’acord que no fos la part “lletja”de l’ego, però l’altra???

La resposta, tampoc fàcil d’acceptar:  Jo era, i sóc, igual que tu ets, un recipient buit. Un embolcall, un vehicle que conté o transporta allò que decideixo posar-hi: puc omplir-lo amb el meu ego o deixar que ell condueixi la meva vida, o permetre que sigui la meva essència la que ho faci. I ara ve la part que a l’ego tampoc li agrada, perquè clar, és molt fàcil dir que la part dolenta és l’ego i aquí s’acaba la pel·lícula, però si et diuen que la teva part bona tampoc ets tu, que no és teva, que cap de les teves qualitats bones et pertanyen ni res del que facis amb elles... Hmmmm, això ja no agrada tant (a l’ego, per descomptat ;)).

Doncs, no, les qualitats bones són el regal que t’ha fet el teu Creador (tornem-hi, tria tu el nom). Són part de la seva empremta. Són els trets que expressa a través de tu. La bondat, la compassió, la creativitat, la intel·ligència... Cap d’elles és “teva”. Ho semblen perquè això forma part del pla (i ara no entraré en detalls perquè això ja s’allargaria massa). Sembla que et pertanyin, que formin part de qui ets tu, de la mateixa manera que ho semblen els “defectes”, però podríem dir que les tenim “en préstec”. A mi m’agrada comparar-ho a quan vius de lloguer. La vivenda és casa teva mentre hi vius, i la tractes com a tal, però en realitat no és de la teva propietat.

Així que, al final de tot plegat, quan realment ho comprens i ho sents així, és quan t’has convertit en “papallona” i veus i vius la vida d’una manera molt diferent, des d’una altra perspectiva, òbviament més elevada. Res no ha canviat, però la teva visió és una altra. Ja no t’arrossegues per terra, veient només el que tens al davant, sinó que voles i ets capaç d’abastar molt més. I, per fi, ets lliure. Quantes i quantes vegades havia llegit sobre això!!! Sí, la teoria l’entenia perfectament, però fins que no vaig passar per aquell infern no vaig adonar-me del seu veritable abast i significat.

I ara potser deus pensar “Ostres, així que ara la Dolors ja ha arribat al final? Ja és una “papallona” i viu feliç com un anís?” Doncs no... Bé, sí però no... Sí que és cert que just després de sortir de la foscor vaig viure un temps en aquest estat, però no va durar per sempre. Des d’aleshores he tingut molts moments, més o més llargs, on realment m’he sentit “papallona”, moments d’un amor i pau absoluts, moments d’èxtasi, però sempre s’acaben. De fet, t’haig de dir que després de la primera nit fosca encara en van venir dues més (que no van durar “una” nit), i pràcticament acabo de sortir o estic sortint de la tercera. Evidentment ara en reconec els símptomes i les veig venir, i mentre m’hi trobo sé què m’està passant i per què, com també sé que en sortiré més forta i hauré crescut, però t’asseguro que totes han estat igual de doloroses. No sé si en vindran més ni quantes seran, i tampoc sé si això és igual per tothom. Sí que hi ha casos en què la gent s’ha transformat d’un dia per l’altre, però diria (i pel que he llegit) que no és el més normal.

I ara, per fi, i disculpa per la tardança, anem al títol de l’article. Alguns comparen l’estat de crisàlide amb aquesta nit fosca de l’ànima, potser perquè el que més caracteritza aquesta fase de la metamorfosi és la seva aparent  inactivitat, tot i que en el seu interior s’estiguin produint canvis molt profunds. Sí que és cert que totes les vegades que m’hi he trobat he estat, com dic jo, “tancada a la cova”, amb poc o cap contacte amb l’exterior, però per mi, el que més em fa sentir l’estat de crisàlide no és el procés que dura uns dies o setmanes sinó tot el temps que porto vivint des del primer cop que vaig tenir aquesta experiència. Ja no sóc una “eruga”, però segueixo sense ser una “papallona”. Tinc un peu (o pota) a cada lloc. Em trobo en terra de ningú. Visc una vida bastant normal, però ni la puc seguir vivint solament des de l’ego com feia abans ni tampoc acabo de tenir les ales prou fortes per volar definitivament. I no és gens fàcil... De vegades voldria tornar enrere i al mateix temps estic convençuda que no ho vull... I d’aquí el dolor, el dolor d’un estat de crisàlide que sembla no acabar mai.

Així que aquí estic... Intentant, com a mínim, mantenir l’equilibri mentre espero i deixo que la Vida faci el seu procés, segueixi els seus cicles, confiant i permetent que es vagin fent els canvis al ritme que Ella marqui. Perquè, al cap i a la fi, què és la Vida amb majúscules sinó Allò que m’estima, em cuida donant-me tot el que necessito per créixer, amb l’objectiu que maduri prou per poder arribar a donar el millor fruit?

Algú em va dir una vegada “No sé si he passat una nit fosca d’aquestes”. No, si ho dubtes és que no l’has passat. Tots passem èpoques difícils, períodes de més o menys foscor, circumstàncies més o menys dures; però havent-ne viscut unes quantes d’aquestes et puc dir... el dia que realment passis una nit fosca de l’ànima no en tindràs cap mena de dubte. Només podria comparar-la a la cara més freda, solitària i despietada de la mort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

M'encantaria conèixer la teva opinió! Anima't a escriure!
¡Me encantaría conocer tu opinión ¡Anímate a escribir!